Escrit i editat per Pep Cassany

Relats i Opinió d'En Pep Cassany Escriptor Català. Girona. Autor de llibres: El carrer dels petons (2018) i Big Bang Amor (2017) Aquest Blog conté relats curts, relats eròtics i, contes infantils. També un munt d'articles d'opinió sobre fets quotidians, l'actualitat de Girona i Catalunya, o del debat nacional i internacional. Tot plegat, tractat des del punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent de l'autor.

Novetats

Cau el teló

Cau el teló - Big Bang Amor d'en Pep Cassany



Agost. La ciutat resta deserta. Encara em pregunto que coi hi faig aquí.

El sol decau i la foscor s'esmuny per les cambres d'aquest edifici desert, tal escultura abandonada pels veïns, que no els atrau ni l'estimen doncs s'avança al seu temps i els obliga a acceptar que no disposen de cultura arquitectònica per entendre la tendència.

Duc l'ampolla d'aigua a les mans, la camisa oberta, la humitat de l'edifici omple d'estuba cada cambra, buida, tancada. Em cal una entrada d'aire que em permeti respirar.

Tinc temps, he arribat d'hora. Tot just dos quarts de nou i es fa fosc. Em caldrà una llanterna o la sort, que arribin a l'hora i la penombra no envaeixi tots els racons.

M'acosto, obro i trec el cap per fora de la finestra i res es mou. Les fulles dels arbres resten immòbils. Les tinc a tocar de dits. El fullam de la fila dels arbres del carrer, oculta la façana d'aquesta nova casa, jove, vigorosa, vergonyosa.

Al seu davant, un vell edifici mostra d'un passat oblidat. Sense gens de gràcia. Ocupat per noies joves que a l'hivern, estudien de dia a la Universitat i romanen tancades a les cel·les, custodiades per dones que executen impassibles el seu credo.

S'obre el teló. Una tènue llum apareix al meu davant. Una noia acaba d'entrar a la seva habitació. És estrany, encara falten quinze dies perquè comenci l'escola.

Resto dret darrere la finestra, m'enduc l'ampolla a la boca i continuo badant. Observo com es mou pel dormitori. Em sembla neguitosa, té calor. Obre la finestra.

Prenc la cigarreta i l'encenc. Veig com ella feineja pel dormitori, endreça la taula de llibres, mou la cadira i la situa al mig de l'escena. S'amaga. No m'ha vist. A mig de la cambra i girada d'esquena a mi, observo com es desprèn de la samarreta i rau mig despullada.

Em faig enrere. No m'ha vist i no vull que em vegi. Pretenc veure l’obra de teatre sencera. Les fulles de l'arbre davant la façana  de la vergonya i l'edifici desert, es converteixen en la meva torre de guaita camuflada. En cap cas ha d’adonar-se de la meva presència que, com a visitant indecent,  l'espio mentre es canvia.

Deixa caure les faldilles i es mou del dormitori en calces i sostens. De cotó, gruixudes, De ben segur, comprades a mercat per sa mare que, encara creu que la filla és una nena que no creix i en tot cas, dono fe, que la noia s'ha convertit en una dona de bon mirar.

Ajup el seu cap i els cabells cauen endavant i tornen enrere per acabar lligats amb les mans que els recullen i acaben pentinats en una cua de cavall. És panotxa, els du arrissats. Té la pell blanca i fina, tacada per les pigues que apareixen concentrades a l'esquena i envaeixen tots els racons del seu cos.
Marxa d'escena i al meu torn, em proposo a fer un recés que em tranquil·litzi. Dues passes enrere i una altra al davant, no em vull perdre l'espectacle. Si que triga. 

Alguna cosa es mou, una ombra s'allarga en escena. Arrossega  un objecte gran i pesat. S'atura al costat de la cadira i es disposa a asseure. Mou el coll d'un costat a l'altra, en diagonal i endavant i enrere. S'atansa de mans, les gira, obre els braços i asseguda, mou el tors cap a una banda i la contraria. S'obre de cames i les tanca, manté els peus plegats, aixeca els talons recolzant-se amb les puntes dels dits i novament recupera la posició.

S'aixeca, hi ha quelcom que la molesta. És la tira dels sostenidors que, amb un àgil moviment de dits, descorda, extrau i llença. No en té prou, la molesta, es desprèn de la darrera peça de roba i es mostra, talment com acabada d'arribar en aquest món, despullada i preparada per començar la funció.

S'ajup i resta lluny de la meva mirada robada. Aixeca maldestra l'objecte del misteri que em tenia encuriosit. Esvelt, delicat, mimètic a les corbes del seu nu. Quasi de la mateixa alçada. Amb una mà s'ajuda a mantenir-lo en equilibri dempeus, amb l'altra, pretén a fiançar l'arc que permeti maltractar-lo o acaronar-lo segons sigui el moment.

Comença el concert. Sèu, situa l’instrument al seu davant, s'obre de cames i em permet contemplar el seu sexe rogent. Acosta la fusta als seus pits i es prepara. L'arc acarona les cordes i una nota brolla per la boca del violoncel.

Un so dolç s'esmuny de la cel·la, s'escampa pel carrer i travessa la meva finestra. Els seus dits premen les cordes fermament, les mans es desplacen pel mànec i l’arc, extreu la melodia. 

M'embruixa i no deixo de complaure'm. M'allunyo i m'acosto al forat dels sentits per tal de no ser descobert mentre ella representa la música de la meva vida. M'embriaga. 

Una imatge llampega a dintre meu. M'he imaginat a mi mateix, a la seva cambra, assegut al seu darrere i obert de cames per incorporar-la al meu espai vital. Ella interpretava una sensual melodia.

Es fa el negre. La imatge es fon. Cau el teló.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Cap comentari

Desa el teu comentari